És una evidència social que la televisió, i en general el món de les pantalles (Internet, videojocs, móvil, etc.), s’ha convertit en un nou agent formador de nens i adolescents. S’ha arribat a aquesta situació degut tant a la quantitat de temps que els usuaris passen davant les pantalles com a l’atractiu de les imatges, la varietat de continguts, la seva presentació per enganxar als nens i adolescents fins a tal punt que els seus comportaments siguin els d’un vertader adicte.

Cada dia són més els professionals de la medicina i de l’educació, que estan alertant a la societat d’aquesta capacitat adictiva de les pantalles degut a un ús incorrecte, Molts d’aquests professionals s’han atrevit a qualificar-les “d’altres drogues”.

Una vegada finalitzada la jornada escolar, els nins i adolescents conviuen en la seva llar amb la televisió, amb Internet, els videojocs o el móvil, que ofereixen a totes hores continguts que van en contra de l’educació que els pares volen pels seus fills. L’activitat formadora de pares i professors es veu interferida per altres persones i elements nocius, que han accedit a la seva llar sense cap control ni permís.

La vida actual permet a molts nens i joves situar-se enfront al televisor, l’ordinador o el mòbil moltes més hores de les que els convindria. Això es dona, en molts casos, perquè els pares encara no han arribat a casa, o bé perquè hi ha una cultura audiovisual que els “exigeix” estar al dia de les diferents sèries, programes, videojocs i demés -que són motiu de conversació a l’escola-. 

Aquest comportament davant les pantalles és potencialment adictiu en la mesura que la voluntat de l’usuari es va quedant anulada i incapacitada per poder dominar el mitjà, així com per atendre les seves obligacions més elementals o quotidianes.